Publicat per Col·lectiu CMES Col·lectiu per a un nou model Energètic i Social Sostenible
Seguint amb la graella ètica de la transició energètica
Per Aurelia Aurita, membre del col·lectiu CMES.
D’alguna manera, com sempre he anat esbossant en aquest bloc, i el subtítol del mateix així ho testifica, la transició energètica és i ha de ser una transició política. D’aquí, la necessitat de l’ètica de la transició.
En noves cartografies de l’energia, crec que des de l’inici, deixem clar que passar a produir energia a partir de fonts renovables, en si mateix, no significaria la transició; significaria un canvi de fonts energètiques -de energia fòssil i nuclear a renovables-, però no un canvi en el model energètic, que és una cosa molt més amplia i complexa. Dit d’una altra manera, si els actuals monopolis energètics, especialment els elèctrics, controlessin mega instal·lacions eòliques i solars, connectant-hi “els seus” cables i venent-nos l’electricitat en les seves condicions, tot seguiria igual. Sobretot si ens limitem a fer adaptacions, sense crear coses diferents. Per exemple, una cosa com canviar el cotxe de motor de combustió per un d’elèctric.
En noves cartografies de l’energia, crec que des de l’inici, deixem clar que passar a produir energia a partir de fonts renovables, en si mateix, no significaria la transició; significaria un canvi de fonts energètiques -de energia fòssil i nuclear a renovables-, però no un canvi en el model energètic, que és una cosa molt més amplia i complexa. Dit d’una altra manera, si els actuals monopolis energètics, especialment els elèctrics, controlessin mega instal·lacions eòliques i solars, connectant-hi “els seus” cables i venent-nos l’electricitat en les seves condicions, tot seguiria igual. Sobretot si ens limitem a fer adaptacions, sense crear coses diferents. Per exemple, una cosa com canviar el cotxe de motor de combustió per un d’elèctric.
En aquest cas, els tres canvis rellevants serien: a) la pèrdua de rellevància dels territoris dels anomenats països productors i, amb això, un canvi fonamental en la geopolítica del petroli i en la definició dels espais geo-energètics mundials; b) el traspàs de part del poder de la indústria petroliera internacional a la indústria elèctrica o energètica no fòssil; i, c) la reducció substancial de la factura energètica exterior, que com ja és ben sabut a Espanya significa al voltant, en funció de l’evolució dels preus del cru, d’uns 50.000 milions d ‘€ a l’any. Factura que per als ciutadans, segons calcula Ramon Sans del col·lectiu CMES, es tradueix en uns 125.000 milions d ‘€ a l’any.
Font: ECF, Roadmap2050
Per algun@s, aquests canvis ja suposarien una gran variació. Com deia un alumne meu, i que em perdoni per utilitzar-ho aquí, “un cambio de este tipo, ya sería un óptimo de Pareto”, ja que la situació milloraria, sense que ningú empitjorés. Cert, milloraria a nivell climàtic, podria servir per a la definició de nous espais polítics, de noves territorialitats, i implicaria un gran estalvi en el pagament de les fonts energètiques.
No obstant això, un canvi d’aquest tipus, no alteraria per a res l’essència ni l’estructura ni de les relacions de poder actuals. Per exemple, si es produís un canvi d’aquest tipus, els municipis no veurien alterat cap de les seves actuals (no) competències en política energètica. Els pobles i ciutats es connectarien a una xarxa centralitzada i externa, equivalent a l’actual, per la qual en comptes d’energia bruta fluiria energia “neta”.
Per això, ara que s’acosten les eleccions municipals, el meu consell per a aquells partits i formacions que van a les eleccions amb la voluntat de ser políticament correctes, però desitjant que “tot segueixi igual”, és que que donin suport a una opció d’aquest tipus. Aquesta és l’opció fàcil, ja que no cal fer res, només deixar que les elèctriques dirigeixin la transició.
Per a les altres formacions i partits, aquells que realment volen el canvi, la qüestió és molt més difícil, ja que és un llarg procés profundament polític. La política de la transició energètica s’inicia en el mateix moment en què s’ha de decidir quin model de renovables es vol: un centralitzat com el que he esbossat o un distribuït d’autogeneració local, encara per definir (cal pensar que aquesta és una tria que amb l’energia fòssil ni es va tenir ni es va poder fer, ja que les fonts fòssils tenen localitzacions específiques, mentre les renovables són universals i distribuïdes). Això és el primer i essencial que s’hauria de plantejar qualsevol que en el seu programa “portés” el canvi energètic. És la decisió prèvia.
Com s’ha dit, si s’opta per un model centralitzat, ja no queda res més que fer, però si l’opció és la contrària, s’obre un llarg camí, ja que la transició és un procés; un camí amb data de caducitat, però llarg, i en el qual s’ha de mantenir l’estabilitat i la seguretat del subministrament.
Per aquest camí, m’atreveixo a esbossar un petit full de ruta i una graella ètica.
1) La meta és un model descentralitzat, distribuït, 100% renovable, per això qualsevol mesura de normativa municipal, inversió en la xarxa … que s’adopti s’ha d’anar en aquesta direcció. Per exemple, si es fes una normativa de terrats, encara que no s’instal·li res en ells, ja hauríem preveure que en el futur ho farem.
2) Si a mig termini s’hagués d’optar per una tecnologia de transició, opció híbrida o mesura concreta, sempre s’hauria d’optar per aquella que no hipotequi ni materialment ni financerament, ni retardi, l’opció de les renovables.
Poso exemples de dos tipus. El primer, si hagués de fer una nova planta de generació i encara no disposéssim d’una opció 100% renovable, millor una de cogeneració de gas, a la qual després es podria canviar el gas per l’hidrogen que algun tipus d’instal·lació que no puguem “reciclar”. El segon, polèmic i de gran actualitat, si s’han d’adoptar mesures per a combatre la pobresa energètica, no apostar per el bo social, que només és pagar -¿amb nostres impostos? – a les empreses del vell sistema perquè segueixin fent el mateix; i apostar per finançar autogeneració domèstica renovable per a totes aquelles famílies que ho necessitin: serà més barat, serà renovable, s’autofinançarà en poc temps i tindrà un potent efecte demostració.
3) Per les fortes resistències que vindran del “món fòssil” i perquè la involució és molt probable, la transició energètica ha de ser necessàriament un procés consensuat, participatiu i de cooperació ciutadana. En cas contrari està condemnat al fracàs.
Evidentment, encara hi ha moltes qüestions per analitzar, entre les quals, la no menor del finançament, però em sembla que aquesta idea de procés és essencial. De fet, el CMES, col·lectiu al qual pertanyo, treballa en aquesta línia: a pensar la transició en etapes.
Per ara, com ja vaig apuntar en una entrada anterior, en què criticava els rickshaws turístics que envaeixen el meu barri, la meva preferència per aquesta transició és que sigui moralment acceptable i reculli el millor d’ambdós mons (del fòssil i del renovable). Per pensar-hi, he elaborat una petita graella que ens serveixi de brúixola en el procés.
Sería bo, que qualsevol opció es passés per aquest tamís. Així, passant per aquesta graella qualsevol megaprojecte de renovables, no passa la “prova del cotó”, ja que almenys afavoreix la concentració de poder, la mercantilització del subministrament del sol o de l’aire i l’exclusió (o la creació de pobres energètics). A l’altre extrem, el rickshaw tampoc passa la prova, ja que un congènere és la meva font d’energia i implica treball (energètic) humà. Entre ambdues coses, haurem de trobar el camí de la transició.
Sobre lo que ya todo está dicho... 