Cap a un nou model energètic

Article publicat a El Periòdico
Dimecres 20 juliol 2016
EL DEBAT PÚBLIC SOBRE L’ENERGIA

Jordi Roca Jusmet
JORDI ROCA JUSMET
Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona

Cap a un nou model energètic
L’estratègia municipal a Barcelona aposta per les renovables i el foment de l’autoconsum ciutadà

El tema de l’energia està en el centre del debat públic per moltes raons. El canvi climàtic, un dels principals reptes a què s’enfronta la humanitat, té com a principal causa la nostra absoluta dependència respecte a l’ús de combustibles fòssils. Les nostres economies són absolutament dependents del flux de recursos energètics no renovables i importats de l’exterior com el petroli, el gas natural i l’urani. El sistema elèctric espanyol, dominat per unes poques empreses oligopolístiques i amb una regulació poc sensible al bé comú, es caracteritza alhora per uns preus molt elevats, uns grans beneficis privats i un enorme deute a les empreses privades avalat per l’Estat. Els estils de vida molt intensius en energia de molts conviuen amb la pobresa energètica de moltes famílies que ni poden pagar les factures dels subministraments més bàsics. En definitiva, el model energètic té enormes problemes ambientals, econòmics i socials. Transitar cap a un nou model energètic més just i sostenible és urgent i totes les administracions públiques haurien de donar prioritat a aquesta transició. L’Ajuntament de Barcelona acaba de presentar un ambiciós full de ruta per a la transició energètica en coherència amb els passos que ja havia fet en aquesta direcció, com el compromís de Barcelona pel Clima -presentat després d’un procés de participació ciutadana a la darrera cimera sobre canvi climàtic de París- i com prioritzar la rehabilitació energètica i enfocar el problema de la pobresa energètica no només mitjançant la imprescindible garantia de subministrament, sinó també fomentant l’eficiència i l’estalvi energètic. Els aspectes del full de ruta energètic municipal són molts i es fa impossible recollir-los tots en unes quantes línies, però jo en destacaria alguns elements. En primer lloc, i en coherència amb una autèntica política energètica integral per part de l’ajuntament, es planteja una proposta que abasta tots els eixos sobre els quals cal actuar i amb una visió global de ciutat: ciutadania, teixit econòmic i administracions. Un segon aspecte és la prioritat absoluta a la generació d’energia renovable i en particular a les instal•lacions d’autoconsum elèctric. Aquesta és la principal alternativa de futur: enfront de l’actual model centralitzat, donar un paper cada cop més rellevant a la que s’anomena generació distribuïda, amb múltiples punts de producció-consum. L’impuls a la proliferació de plaques fotovoltaiques als terrats d’edificis és la principal concreció d’aquesta alternativa. Un tercer aspecte és que l’Ajuntament no només es planteja multiplicar la generació renovable als seus edificis i instal•lacions, sinó impulsar decididament la generació privada, individual o col•lectiva, que avui es troba amb multitud de traves. L’Ajuntament pot jugar un paper clau no només facilitant els tràmits administratius, sinó buscant fórmules imaginatives per promoure la producció en espais privats, des de comprar els excedents de l’electricitat produïda i no consumida fins a llogar espais per invertir en instal•lacions o moltes altres possibles formes de col•laboració públicoprivades per a la instal•lació i el manteniment de fonts d’energia renovable. Un dels aspectes que resulta més nou és que abans d’acabar aquest mandat s’espera disposar d’una empresa pública comercialitzadora d’electricitat. Aquesta empresa seria la que proveiria electricitat a l’Ajuntament, però també oferiria electricitat renovable certificada a la ciutadania. Les famílies que avui estan pagant majoritàriament a grans empreses que representen el vell model energètic tindrien una alternativa més per comprar a una entitat al servei d’un nou model energètic (que s’afegiria a alguna alternativa ja existent per alliberar-se de l’oligopoli elèctric, la més rellevant de les quals és la cooperativa Som Energia). En darrer lloc, el full de ruta municipal dóna una importància cabdal al paper de la ciutadania i la cultura energètica. Això inclou difondre informació sobre les fonts de proveïment energètic de la ciutat i sobre els problemes ambientals que generen i un permanent servei d’assessorament energètic que doni a conèixer al conjunt de la població les possibilitats d’estalvi, eficiència i inversió en energies renovables incloent-hi informació sobre els ajuts públics i les desgravacions existents. Un nou model energètic no només contribuirà a fer el món més sostenible ambientalment, sinó a garantir l’accés a serveis bàsics a tota la població, a generar llocs de treball locals i a una economia menys dependent de l’exterior i, per tant, menys vulnerable a potencials crisis de provisió de recursos.

La industria alerta de la pérdida de 70.000 empleos por la cogeneración

Publicat a el Economista

Lorena López/ Rubén Esteller

8:25 – 21/03/2014

Seis asociaciones se unen para pedir al Gobierno que suavice los recortes

Los presidentes de las seis patronales que firman el manifiesto en defensa de la cogeneración. Foto: elEconomista.

Con una puesta en escena insólita, la industria española cerró ayer filas para presentar un frente común contra los cambios regulatorios del Gobierno, ya que provocarán la pérdida de 70.000 puestos de trabajo industriales directos, sólo por el golpe asestado a la cogeneración, sistema de generación de energía eficiente que utiliza la industria para poder sostener los costes energéticos.Seis grandes patronales que abarcan desde el sector alimentario hasta las papeleras, la cerámica y la agricultura presentaron ayer un manifiesto al Ministerio de Industria y han pedido nuevos contactos con el ministro del área, José Manuel Soria, para advertir de que si la reforma va contra la reindustrialización de España, «será un error irreparable para la economía real».

Ascer, Aspapel, FIAB, Hispalit, Asaja y Cooperativas Agro-Alimentarias cifraron en 1.030 millones el impacto sufrido por las nuevas tasas aplicadas, así como por la nueva orden de estándares que aún no está en vigor.
En este sentido, el director general de Aspapel, Carlos Reinoso, que leyó el manifiesto, quiso remarcar que una vez que entre en vigor la nueva retribución para el extinto régimen especial «todas las cogeneraciones entrarán en quiebra». «Sin que esté vigente esta norma ya han parado 2.000 megavatios de cogeneración», alertó.
Por su parte, Eduardo Querol, consejero delegado de Lecta/Torraspapel y presidente de Aspapel, precisó que el sistema eléctrico español puede sobrevivir sin cogeneración porque adolece de sobrecapacidad, pero el problema se presenta en la industria asociada.

Los efectos colaterales

No obstante, el cierre de cogeneración tendrá efectos colaterales en diferentes sectores, ya que provocará la caída de la demanda nacional de gas del 10%, una pérdida de la eficiencia energética del país del 2% y unos impactos socioeconómicos de más del 1% del PIB nacional, además de la importante pérdida de empleo antes mencionada.
Por su parte, el presidente de la Asociación Española de Fabricantes de Azulejos y Pavimentos Cerámicos, Isidro Zarzoso, explicó que «la reforma supondrá la eliminación del beneficio empresarial o la entrada en pérdidas, lo que conllevará cierres y destrucción de empleo en un sector que ya ha visto ajustarse su plantilla en un 47% desde 2008».
Por último, José Malpesa, presidente de Hispalyt, indicó que el nuevo régimen de renovables supone reducir un 35% la retribución que existe desde el pasado año, con lo que la cogeneración no cubre sus costes operativos y tendrá que parar, pero estará obligada a continuar pagando los préstamos.

EL SISTEMA ELÈCTRIC ESPANYOL. L’INTENT DE DEMORAR LA INELUDIBLE GENERACIÓ EN ENERGIES RENOVABLES

Post publicat al bloc de CMES

by cmescollective on 27/01/2014

Jordi Pujol Soler (Enginyer industrial)

A continuació s’exposen unes dades sobre el sistema elèctric de l’Estat espanyol, per situar i contextualitzar la nova legislació sobre les energies renovables i el tema tarifari, volgudament complex i abstrús:

ENERGIES RENOVABLES:

El territori de l’Estat espanyol té un clima privilegiat per a la generació elèctrica renovable (sol i vent). Un camí planer per deixar de comprar combustibles fòssils a l’exterior i invertir en el propi país. L’any 2013 es van pagar a l’exterior 50.000 milions € (5% del PIB) per la compra de petroli, gas i carbó, que és un flux monetari que surt del país i l’empobreix. Està numèricament demostrat que és factible, tant econòmicament com físicament, de portar a terme la transició global a energies renovables (eòlica, fotovoltaica, termosolar…) en un període relativament curt: es podrien cobrir pràcticament totes les necessitats energètiques industrials i domèstiques, tant tèrmiques (calefacció, aire condicionat…), com de mobilitat (cotxe elèctric…), com les pròpiament elèctriques (màquines elèctriques…). Això mateix pot aplicar-se a Catalunya.
La majoria d’instal·lacions renovables portades a terme fins ara a l’Estat espanyol s’han fet a l’empara d’una legislació que ha afavorit la generació elèctrica renovable (l’electricitat generada per particulars es podia injectar a la xarxa i la Companya elèctrica l’havia de comprar a un preu superior al que després la podia vendre; la diferència anava a càrrec tots els usuaris d’electricitat). La finalitat era estimular l’avenç i implantació d’aquestes noves tecnologies renovables (eòlica, fotovoltaica, termosolar…). Aquest model va ser copiat d’Alemanya on ha tingut uns resultats molt positius amb la implantació de moltes cooperatives i una generació mot distribuïda per tot el territori. A l’Estat espanyol, en especial en les fotovoltaiques, aquesta legislació s’ha dut a terme en molts casos amb picaresca a través de grups bancaris i grans inversors i amb el vist i plau de l’Administració pública; s’han realitzat instal·lacions de gran potència, tractades contractualment com si fossin moltes de petita potència (per exemple: una instal.lació de 2.000 kW com 20 unitats de 100 kW cadascuna). Així aconseguien que se’ls apliqués un preu de venda d’energia a la xarxa per a la petita potència, que era superior al que s’aplicava a la gran potència. Una altra diferència respecte Alemanya, és que allà el preu de compra de l’electricitat injectada a la xarxa, en les noves instal·lacions que s’hi anaven incorporant, anava disminuint en funció de l’increment del rendiment, que no ha parat de millorar ostensiblement durant els últims anys. A l’Estat espanyol no hi ha hagut aquesta adaptació als majors rendiments. La copia d’Alemanya s’ha fet malament i l’aplicació amb picaresca i el vist i plau de l’Administració.
Com que aquesta generació renovable d’electricitat afecta el negoci de les grans empreses elèctriques que produeixen amb sistemes convencionals (centrals de gas, fuel, carbó…), aquestes corporacions estan intentant aconseguir una nova legislació que penalitzi amb efectes retroactius la generació amb renovables, amb la finalitat de paralitzar aquest tipus d’instal·lacions, tot i el gravíssim perjudici que pot suposar per a l’economia, el benestar i el futur general del país. Això en un moment en que el cost de la generació en renovables està al mateix nivell o inferior que la generació tèrmica convencional. Però el que és evident és que aquesta ineludible transició a renovables la podran demorar però de cap manera aturar.

EL DÈFICIT TARIFARI:

L’Estat regula les tarifes que poden cobrar les elèctriques als consumidors que s’acullen al que es denomina TUR (Tarifa d’Últim Recurs), amb potència inferior a 10kW, i que comprèn la majoria de contractes domèstics.
El “Dèficit tarifari” és la diferència entre les despeses “reconegudes” de les empreses elèctriques i els ingressos. Però aquestes despeses que declaren, i que l’Estat reconeix i accepta, no són les reals; estan inflades i, per tant el deute tarifari no és real. És una comptabilitat fictícia. En aquestes despeses hi estan incloses amortitzacions de nuclears o hidroelèctriques que estan sobradament amortitzades. També costos per “capacitat” en centrals que no estan en servei, però disponibles, etc. Una comptabilitat absenta de transparència i no contrastada. Aquest “dèficit tarifari” fictici, que actualment és de 26.000 MM, està avalat per l’Estat amb el Fondo de Titulación del Déficit del Sistema Eléctrico (FADE), amb càrrec als consumidors. Actualment és un derivat financer. Cal recordar que elCongrés de Diputats espanyol, en sessió del 26 de juny 2013, va rebutjar per majoria que s’audités el sistema elèctric.

UNA ALTRA BOMBOLLA: L’ELÈCTRICA

Les Companyies elèctriques, des de l’any 2000 al 2010 pel seu compte i pel seu interès, van fer unes inversions desproporcionades en noves centrals elèctriques de gas, denominades de cicle combinat (centrals de gas amb turbina de gas i de vapor), en previsió que la demanda d’electricitat aniria augmentant desaforadament. Es parla de les bombolles immobiliària i financera i, en canvi, estranyament, no es parla de la gran bombolla elèctrica. La realitat és que la demanda d’electricitat no sols no ha augmentat sinó que ha disminuït un 30% des de l’any 2008.
La potència instal.lada, durant aquests 10 anys, d’aquestes noves centrals de gas ha sigut de 25.000 MW (megawatt). Per veure el que significa la inversió feta, fixem-nos en dues dades: la potència actual total instal.lada és de l’entorn de 100.000 MW (aquestes noves centrals representen, doncs, un 25%); la màxima potència demandada és de l’ordre dels 45.000 MW (no arriba al 50% dels 100.000 MW de potència total instal·lada). En conseqüència, aquestes noves instal·lacions en general tenen una producció baixíssima i estan desaprofitades. Aquest 2013 han treballat unes 1.000 hores de les 8.760 hores anuals.
Ara bé, qui pagarà aquestes instal·lacions que els han costat a l’entorn del 20.000 MM €., finançades per la banca i avalades per l’Estat?. Aquí tenim un dels elements per anar entrant en el tema del “dèficit tarifari”, al qual han encabit aquestes amortitzacions.
L’afirmació, que s’està fent circular, que el “dèficit tarifari” és degut als ajuts de l’Estat a les energies renovables és falsa. Aquest suposat “dèficit tarifari”, com ja s’ha vist, està format per molts altres conceptes (comptabilitat fictícia, inversions desmesurades en generació amb gas…). Convé tenir molt present que les energies renovables contribueixen a la reducció de la factura exterior per compra de combustibles fòssils (petroli, gas i carbó) i que el suport econòmic a les renovables queda sobradament compensat per l’estalvi en la compra de combustibles. En comptes de plantejar la generació eòlica, fotovoltaica, termosolar com la vertadera solució de futur, és aberrant demonitzar-la i plantejar-la com una competència negativa a la generació amb fòssils.
Aquests dies també hem pogut llegir a la premsa fal.làcies com que el sobredimensionat actual en la generació elèctrica és degut a la gran quantitat d’instal.lacions renovables (eòlica i solars) implantades aquests últims anys, posant en un mateix sac la generació amb renovables (vent i sol gratuïts) i la generació amb fòssils (petroli, gas i carbó d’importació). Un exemple per comprovar la poca racionalitat d’aquesta fal.làcia: Pressuposem que necessitarem 100 kWh per escalfar. Emmagatzemem llenya del nostre bosc que tenim a l’abast i gratuïta per una capacitat de 50 kWh i ens fem portar llenya, comprada, per una capacitat de 50 kWh d’un proveïdor que està a 500 kM. Resulta que al final tan sols necessitem 50 kWh en comptes dels 100 kWh. Amb la fal.làcia que s’exposava abans és com si en comptes de lamentar d’haver gastat diners per fer portar llenya de 500 kM raonéssim “quina llàstima d’haver emmagatzemat la llenya del nostre bosc… si en teníem prou amb la dels 50 kWh que havíem comprat”. El més xocant es que aquest tipus argument ha estat exposat per veus reconegudes i autoritzades.

LES SUBHASTES PER FIXAR EL PREU DE L’ELECTRICITAT:

Una part important del preu que les elèctriques facturaran durant un trimestre s’obté mitjançant una subhasta en la que l’Estat indica l’energia total a subministrar i cada empresa generadora oferta una quantitat d’energia a un preu unitari, en funció del sistema de generació (gran hidroelèctrica, de gas, de carbó, de fuel…). Tothom, ara, ha constatat i molts han confessat l’estructura fosca, abstrusa, sense transparència i inintel·ligible d’aquest sistema, que beneficia a uns quants. Alguns detalls:
- Les empreses generadores poden controlar el preu final de la subhasta amb prèvies parades tècniques oportunes, substituint hidroelèctrica per gas o carbó, que fa pujar el preu i també amb acords previs entre elles. El més greu és que amb aquestes operacions s’augmenta la dependència externa dels combustibles fòssils. El gas o el carbó cal comprar-lo mentre que l’aigua dels embassaments, el sol i l’aire són gratuïts. Durant el tercer trimestre de 2013 van fer baixar la producció hidràulica tot i que el nivell dels pantans era elevat.
- Moltes despeses “reconegudes” però no auditades, es traslladen al terme fix de potència en la factura, la qual cosa no estimula l’estalvi d’energia.
- Segons la llei, les empreses generadores que participen en les subhastes han de ser empreses independents, com també les de transport i distribució. La realitat no és així, ja que sovint estan en el mateix grup empresarial, formalment vestides com a independents. A més hi participen bancs, fons d’inversió i altres intermediaris amb el mercat de futurs, com Morgan Stanley, Goldman Sachs, Royal Bank of Scotland… En resum, un reduït nombre d’empreses tenen el control total i un risc nul, ja que els guanys i pèrdues entre generació i comercialització queden compensats i al final tot va a unes poques mans.

COM HAURIA DE SER LA FACTURA ELÈCTRICA:

En el model actual de la generació elèctrica, els preus del kWh haurien de ser progressius. El consum bàsic barat. A mesura que s’anés entrant en consums que es podrien considerar de malbaratament, ineficiència o confort abusiu, els preus del kWh haurien d’anar augmentant fins a penalitzar, fomentant així l’estalvi energètic. I sempre garantint que l’electricitat, com a bé de primera necessitat, no pot ser objecte d’especulació.