Lourdes Beneria: “La reducció de la jornada de treball seria una solució al problema de l’atur”

Post publicat a   Crític. Periodisme d’Investigació

• Enric Miravitllas / @esquerres
• diumenge, 1 maig 2016
• Comenta
• General

Es diu que les crisis també generen oportunitats. Des de l’Escola de Pensament Crític fem nostre aquest mantra neoliberal per parlar de la possibilitat de reduir el temps que dediquem a treballar. Una opció que fa pocs anys era ben present als mitjans de comunicació i que ara ha desaparegut de l’agenda política. Conversem amb Lourdes Beneria (Vall de Boí, 1937), catedràtica emèrita d’economia de la Universitat de Cornell (Nova York). Beneria, que va rebre el 2003 la medalla Narcís Monturiol de la Generalitat pel seu treball científic, és considerada una de les millors especialistes en estudis d’economia i gènere vinculats al desenvolupament i la globalització.

És la reducció del treball una possible solució a l’atur i a les desigualtats socials que genera?

En diferents èpoques des de la revolució industrial i fins als anys 70, la jornada de treball es va anar reduint a mesura que el progrés tècnic va anar augmentant la productivitat del treball. La por que els treballadors han expressat històricament a la pèrdua de treball i a l’atur com a resultat del canvi tecnològic no és nova i la reducció gradual de la jornada de treball ha estat un resultat positiu acompanyat per increments en la remuneració del treball. L’època actual de canvi tecnològic accelerat i robotitzacións ens planteja problemes semblants, i la reducció de la jornada de treball seria també una solució al problema de l’atur. Des dels 70, la “revolució electrònica/digital” ha generat un enorme creixement de la productivitat del treball en la majoria de sectors però només França es va atrevir a reduir la jornada laboral a 35 hores a finals dels anys 1990. No hi ha cap altra experiència notable de reducció important de les hores treballades, que sembla s’han quedat estancades a les 8 hores per jornada completa des de mitjans del segle XX. Això vol dir que els beneficis produïts per les noves tecnologies han beneficiat al capital i no al treball, i aquesta és una base important (no la única) del creixement de les desigualtats socials que hem anat veient durant l’època neoliberal. Tenim doncs un problema greu de redistribució de la renda i de la riquesa.

Per què la reducció de la jornada laboral ha desaparegut del debat públic?

En gran part es degut a la por a l’atur i a la precarització que han anat creixent a mesura que les diferents experiències de re-estructuració industrial i econòmica de les empreses i de l’economia en general es van generalitzar a partir de mitjans dels anys 70 als països del Nord. La revolució digital va fer possible la fragmentació dels processos productius a molts sectors i nivells de les empreses i la globalització va obrir les portes per a que els diferents nivells es poguessin re-localitzar arreu del món cercant costos laborals més baixos. Per altra part, la crisi econòmica del 2008 ha intensificat molt fortament la inseguretat i precarització del treball arreu del món i pocs s’atreveixen a plantejar aquests debats públics.

“La reducció es qüestió de voluntat política i requereix unes forces polítiques disposades a fer el canvi”

Fins a quin punt caldria reduir les hores treballades? De 40 a 35 hores, per exemple?

Crec que la reducció de les hores treballades seria una política molt important de cara als problemes de l’atur. La resposta sobre quantes hores depèn de la velocitat del canvi tecnològic, del nivell d’atur i de les possibilitats polítiques i econòmiques de tirar endavant la reducció, doncs representaria una redistribució important de la renda, sobre tot si es mantinguessin els nivells salarials. La reducció a 35 hores en el cas francès era possible però, en un món globalitzat, pot crear problemes per a competir als mercats globals i seria important que altres països també l’apliquessin. En tot cas la reducció es qüestió de voluntat política i requereix unes forces polítiques disposades a fer el canvi, però seria més fàcil a nivell global.

És possible calcular quin impacte tindria aquesta mesura sobre la taxa d’atur?

Es qüestió d’estudiar els models macroeconòmics, fer supòsits, etc. Però és possible fer els càlculs.

Què caldria fer amb les persones que continuessin aturades després d’una redistribució del treball? Dotar una renda garantida de ciutadania?

Una renda garantida es una possibilitat recolzada per molta gent malgrat que no es fàcil de posar-la en pràctica degut a les dificultats de generar els recursos necessaris per a finançar-ho. És veritat que és una mesura atractiva que solucionaria els problemes dels aturats però també hi ha l’oposició de molts grups. Pot ser una solució important en casos d’atur elevat o de llarga durada, i a més cal pensar que és possible adoptar-la. A Alaska, malgrat ser un estat dels EEUU generalment conservador, hi ha un programa de renda mínima que funciona força bé però es un estat que té diners del petroli que genera.

Creus que una recepta econòmica com aquesta pot arribar a tenir el suport de les empreses? Com?

Penso que les empreses no recolzaran fàcilment aquest tipus de recepta, però és possible que ho facin si veuen que pot solucionar alguns dels seus problemes: inestabilitat política i econòmica, malestar social que afecti el seu funcionament, por a un canvi polític que no volen, etc.

Com es podria garantir que una reducció d’hores de treball anés compassada amb una disminució de les tasques a desenvolupar?

Amb les noves tecnologies, una reducció d’hores de treball pot anar acompanyada d’una disminució de tasques a desenvolupar si la productivitat es manté. En realitat, la productivitat fins i tot pot augmentar (hi ha estudis que han trobat que la gent treballa més intensament quan treballa menys hores).

I si treballem menys hores, no tindrem salaris encara més baixos, de l’estil dels minijobs?

No necessàriament si la productivitat es manté (o augmenta!) però es necessiten bons estudis per a demostrar-ho i una lluita social per a tirar-ho endavant. D’altra banda, s’ha demostrat històricament que les reduccions graduals de la jornada laboral no han representat salaris més baixos, al contrari degut als augments paral·lels de la productivitat laboral. Els minijobs son una qüestió diferent doncs són el resultat d’una organització del treball afavorida pels que es beneficien dels costos de treball baixos.

I els salaris de les dones, que actualment són inferiors al dels homes per a les mateixes feines, caldria abaixar-lo també?

Repeteixo que no cal abaixar els salaris si la productivitat no queda reduïda. En canvi sí que seria necessari revisar els salaris de les dones i fer estudis comparatius per a que, si la seva productivitat és tan alta com la dels homes, els seus salaris fossin iguals; s’ha d’eliminar les diferències salarials per gènere!

“La reducció de la jornada laboral s’hauria d’aprofitar per a construir també la igualtat de gènere quant a oci”

Podria afavorir la igualtat de gènere una reducció de la jornada laboral?

Una reducció de la jornada laboral seria un benefici molt clar per a les dones que continuen tenint una sobre-càrrega de treball (domèstic i remunerat), però també ho seria per als homes que comparteixen aquesta càrrega doncs alliberaria hores i facilitaria la conciliació per als que tenen treball de cura. D’altra banda, les dones gaudeixen de menys hores d’oci que els homes; la reducció de la jornada laboral s’hauria d’aprofitar per a construir també la igualtat de gènere quant a oci.

Per què és important la victòria de Jeremy Corbyn en les primàries del Partit Laborista?

Publicat a El Crític 

• Pablo Sánchez / @pa_Sanchez_1978
• diumenge, 13 setembre 2015

Els vents de canvi bufen fins i tot als Estats Units, on el candidat a les primàries del Partit Demòcrata Bernie Sanders ja rep el qualificatiu del ‘Corbyn americà’

Corbyn, en un míting, durant la protesta No More War / GARRY KNIGHT

La victòria de Jeremy Corbyn per la direcció del partit Laborista britànic és un terrabastall polític al Regne Unit amb ones de xoc que es podran sentir al món anglosaxó i a Europa. Les primàries laboristes van donar el 59,5% dels vots per a Corbyn, més que el que Tony Blair va fer el 1994. Sense cap mena de dubte, és el canvi polític més important al Regne Unit des de fa molts anys.
Corbyn era un home que, fa sis mesos, era un desconegut per a la majoria dels anglesos i, fins i tot, de molts habitants de Londres, on és diputat des de fa 33 anys. El resultat final dels quatre candidats a les primàries, però, deixa clara la seva victòria indiscutible: un 4,5%, Liz Kendall; un 17%, Yvette Cooper; un 19%, Andy Burnham, i un 59,5%, Jeremy Corbyn. No ha necessitat ni segona volta. El nou líder laborista ha rebut més de 250.000 vots, i els tres candidats perdedors reben un poc menys de 170.000 vots.*
Corbyn ha guanyat entre tots els grups de votants: 121.000 vots obtinguts al grup de membres directes, una mica menys del 50%, i 41.000 vots dels 71.000 afiliats sindicals. Sense cap mena de dubte, el més sorprenent és el resultat entre els simpatitzants. Si bé molts sindicats ja havien apostat per Corbyn, l’aparell del partit s’entossudia a dir que el termòmetre més fiable de la societat era el vot dels simpatitzants. Doncs bé, el vencedor ha obtingut 88.500 vots del total de 105.500 afiliats.
La dreta ha fet la campanya més bruta que ha pogut contra ell. A Corbyn se l’ha tractat d’antisemita, d’ignorant, de radical. Tom Watson, que ha guanyat la vicepresidència i que ja començava a albirar el canvi, declarava que “Corbyn no és cap trotskista, ni Kendall cap blairista”. El problema és que tothom veia Kendall com una ‘blairista’. Encara no sabem el que Corbyn serà; però, en tot cas, és un canvi radical al partit Laborista.

Qui és aquest Jeremy Corbyn?

Per comprendre l’impacte del resultat, cal explicar qui eren els candidats rivals de Corbyn.
Liz Kendall, amb un 4,5% dels vots, era la candidata de Tony Blair i del blairisme, un producte d’aquella fornada de ‘Blair girls’ (amb referència a les Spice Girls) del primer Govern de Blair. Kendall és una dona jove, com ho poden ser Federica Mogherini (al PD italià) o la danesa Helle Thorning-Schmidt. Corbyn, en canvi, és vella escola socialista. Si haguéssim de trobar un paral·lel ibèric, podríem dir que Corbyn és com el Tierno Galván del segle XXI. Se’ns fa difícil pensar que això pugui passar a casa nostra.
Tristram Hunt i Chuka Umunna, diputats de la dreta del partit, van fer un grup de “resistència a Corbyn”, tot donant suport a Kendall. Un dels reptes de Corbyn més immediats és la gestió d’un grup parlamentari que està molt més a la dreta que ell. Temes clau poden ser la nova llei sindical o la base naval nuclear a Escòcia. La crisi dels refugiats i la guerra civil a Síria seran també temes prou importants. En aquest sentit, el primer que Corbyn va fer ahir és anar a la manifestació de “Refugees welcome”!
Els altres dos candidats, Burnham i Cooper, eren l’esquerra tova (‘soft left’) del partit, la qual sempre es presenta, mai no guanya res i sempre arriba a compromisos amb l’aparell. Compromisos que Corbyn no fa gaire sovint.
Corbyn, de 66 anys, ha estat diputat de la circumscripció d’Islington (un suburbi londinenc amb diferències socials importants) i ha estat sempre un activista de l’ala esquerra del laborisme. Dirigent de la campanya contra la guerra a l’Iraq (Stop the War Coalition), Corbyn ha estat el diputat que menys vegades va votar a favor del Govern durant l’època de Blair malgrat ser del mateix partit (junt amb l’altre diputat que es va presentar a la darrera elecció, John McDonald).

Per què és important tot això?

El terme terrabastall no és una exageració. Corbyn era l’’outsider’ que va rebre les firmes necessàries només 15 minuts abans de tancar la inscripció amb els firmants dient que li donaven suport per evitar un debat massa avorrit! Unes quantes setmanes més tard, alguns d’ells ja deien que volien retirar les firmes.
El fet que el diputat més atípic i més a l’esquerra hagi guanyat amb més d’un quart de milió de vots després de la derrota laborista en les passades eleccions al Regne Unit és la prova que el problema no era que el partit estava massa a l’esquerra com es deia (o es diu de la socialdemocràcia quan perd) ans al contrari.
El fet que la campanya de Corbyn hagi tingut milers de participants a Escòcia mostra que el problema no era girar ‘massa a l’esquerra’, sinó abandonar l’esquerra per anar al centre cap als conservadors.
La victòria de Corbyn trenca 30 anys de lectura política que els laboristes del Regne Unit intenten guanyar el centre. Sobretot arran de l’impuls de la Tercera Via. Aquest resultat ha matat el blairisme i això tindrà un impacte en altres partits europeus.
De fet, Jeremy Corbyn és vist per molts com el veritable hereu de Tony Benn, l’històric líder de l’esquerra laborista, que va perdre les primàries el 1982 per a les segones eleccions contra Margaret Thatcher el 1983, l’any que Corbyn va entrar al Parlament. Corbyn ha sabut guardar els vincles amb el passat i també atraure els nous votants a la seva campanya. Tots els comentaristes parlen de cares joves als actes.
Però les arrels d’aquest canvi d’avui són profundes. El 1982, aquell Partit Laborista escorat a l’esquerra va patir una escissió que, amb el rerefons de la guerra de les Malvines, li va fer perdre les eleccions. Molta gent ha vist en Jeremy Corbyn l’alternativa per poder guanyar els ‘tories’, però també per poder canviar la societat de manera significativa. Un missatge de canvi que Tony Benn va encarnar i que Corbyn ha heretat.
Els referents polítics de Corbyn són els que van aplicar aquell ‘Spirit of 45’ que Ken Loach va saber plasmar. De fet, alguns dels que surten al film han fet campanya per Corbyn.

Ara mateix al Regne Unit la lluita social i sindical és molt forta: una campanya contra el TTIP que no té pràcticament vincle parlamentari (malgrat que Corbyn era la seva veu); una lluita contra les retallades en l’Estat del benestar en la qual la majoria dels diputats laboristes es va abstenir (Corbyn hi va votar en contra); una mobilització a favor dels refugiats i contra la guerra (Corbyn s’ha convertit en un dels seus portaveus); una nova llei sindical que fa de la vaga una quimera (i que Corbyn ha denunciat durant la campanya). Tot això, abans de guanyar. Aquesta victòria és més que un símbol: podria servir per donar veu al carrer a totes les mobilitzacions que no tenien expressió parlamentària.

El futur de Corbyn no serà fàcil

Molts al Partit Laborista tenen por del canvi. Corbyn tindrà al costat un grup parlamentari que ha boicotejat la seva campanya i al davant una dreta que l’insulta cada cop més. L’analista Owen Jones parla del vot de l’orgull de classe obrera quan denuncia que el Partit Laborista ha perdut les seves arrels i ha abandonat la seva gent. Aquesta és una interessant conversa entre Corbyn i Jones penjada al seu canal de YouTube.
No es pot negar que els vents de canvi a Grècia o a l’Estat espanyol també comencen a bufar a Anglaterra.

Potser arriben també a bufar fins i tot als Estats Units, on un candidat a les primàries del Partit Demòcrata com Bernie Sanders comença a rebre el qualificatiu del ‘Corbyn americà’. Seria un terratrèmol que les primàries demòcrates les pogués guanyar un home de 70 anys que diu en públic que és socialista. La victòria de Corbyn és un terrabastall; però, si guanyés Sanders, seria una bomba nuclear.

Pablo Sánchez és activista social i militant sindical. Treballa a Brussel·les.

—
* Cal explicar les dades de votants en les primàries. Els laboristes no tenen tants afiliats directes com el total de vots que es va produir en les primàries. El partit té membres, sindicats afiliats i, a l’últim congrés, van decidir permetre votar als simpatitzants. El partit té uns 250.000 afiliats directes. I el total de votants era de 550.000. Abans de la campanya per la direcció del partit, les xifres oficials parlaven de 180.000 afiliats directes; això vol dir que, durant la campanya, uns 70.000 s’han afiliat al Partit Laborista.